Joan Margarit, que ha complert 80 anys aquest mes de maig, fa unes memòries d’infantesa
que tenen una profunditat il·luminadora. El poeta no espigola agendes o àlbums familiars, no
es deixa amanyagar gaire per la nostàlgia, ni el preocupa gens quedar bé, sinó que es capbussa
de ple en els records que li han quedat clavats i tracta d’entendre per què són allà i de quina
manera tenen a veure amb la construcció de la seva vida i de la seva poesia.
Joan Margarit escriu per entendre la vida, no només la seva. Un bon poeta fa d’una anècdota
personal un símbol universal. La intenció d’aquestes pàgines és descobrir el valor de la vida en
una infantesa i adolescència que no sempre van ser amable. A la coberta, el lector veurà el nen
Margarit en un balcó de Girona; també va viure a Sanaüja, a Rubí, a Figueres, a Barcelona, a
Santa Coloma de Gramenet i finalment a la lluminosa ciutat de Santa Cruz de Tenerife, d’on
anava i tornava en uns lents i solitaris vaixells de càrrega que han impregnat per sempre més
els seus poemes.